Entorns immersius: usos, beneficis, riscos i educació

Els entorns immersius han passat en molt poc temps de ser gairebé ciència ficció a convertir-se en una cosa quotidiana a l'educació, la salut, la indústria o l'oci digital. Avui no parlem només de ulleres de realitat virtual per jugar, sinó de espais tridimensionals on el cos sencer participa i en què podem aprendre, treballar, relacionar-nos o rebre teràpia sense moure'ns físicament del lloc.

Aquest nou escenari barreja realitat virtual, realitat augmentada, realitat mixta, metaversos i gamificació amb metodologies pedagògiques avançades i eines clíniques molt potents. Alhora, planteja reptes importants: impactes emocionals intensos, riscos en la interacció social en línia i la necessitat d'acompanyar especialment menors i adolescents. Desgranarem tot això amb calma, però amb un llenguatge clar i proper.

Què són els entorns immersius i com han evolucionat

Quan parlem de entorns immersius ens referim a experiències en què la persona sent que està “dins” d'un món digital o híbrid, amb un fort sentit de presència. Això vol dir que l'usuari no només mira una pantalla, sinó que percep aquest entorn gairebé com si fos real, adaptant-se als moviments i decisions en temps real.

Històricament, els humans hem intentat recrear la realitat de la manera més creïble possible. Des de les primeres projeccions i els videojocs en dues dimensions, l'ambició sempre ha estat ampliar el camp de visió, la llibertat de moviment i la qualitat gràfica per acostar-se al màxim possible al món físic. La revolució del 3D als anys 90 va ser un punt d'inflexió: dels píxels rudimentaris vam passar a escenaris tridimensionals navegables, primer en videojocs i, més tard, en aplicacions professionals i educatives.

Amb l'arribada de la realitat virtual (VR) moderna, aquests mons van deixar de ser només una cosa que es veu per convertir-se en espais que se senten. Els cascos de VR i els sistemes de seguiment permeten que, en girar el cap o moure les mans, l'entorn respongui immediatament. Això és clau per entendre per què la immersió pot ser tan intensa a nivell emocional i cognitiu.

En paral·lel ha anat creixent el concepte de metavers, entès com un univers digital persistent on persones de tot el món coincideixen amb els seus avatars, assisteixen a concerts, treballen, estudien o simplement es relacionen. Títols com Fortnite, Roblox o VRChat no són només jocs: són plataformes socials immersives on se celebren esdeveniments multitudinaris, es creen comunitats i s'experimenten noves formes d'interacció.

Aquesta evolució està donant pas a una nova fase en què no n'hi ha prou de contar històries (storytelling), sinó que es persegueix el storyliving: l'usuari viu la narració en primera persona, pren decisions significatives i experimenta conseqüències dins l'entorn immersiu.

Entorns Virtuals Immersius (EVI) i habitacions immersives

Dins l'ampli paraigua dels entorns immersius, una categoria molt interessant són els Entorns Virtuals Immersius (EVI) de tipus “sala” o “habitació immersiva”. A diferència dels cascos de VR, en aquests sistemes l'usuari es troba en una habitació tancada, normalment d'uns 2 x 2 metres, en què es projecten imatges en 3D sobre les parets utilitzant diversos projectors col·locats al sostre.

Aquest tipus d'instal·lació es considera un sistema no invasiu, perquè la persona no porta casc ni ulleres especials. Podeu veure les imatges tridimensionals i, alhora, mantenir contacte visual amb l'exterior, veure el terapeuta, el professor o la resta de participants. No hi ha aïllament complet, cosa que resulta molt útil en certs contextos clínics i educatius en què és fonamental la interacció cara a cara.

Els EVI tenen les seves arrels en els sistemes coneguts com CAVE (Cave Automatic Virtual Environment). El terme fa referència a una “cova” de projecció, inspirada metafòricament al Mite de la Caverna de Plató. Igual que al relat platònic els presoners només veien ombres que representaven una realitat exterior, en una CAVE es projecten imatges que simbolitzen un món virtual en què podem moure'ns i explorar.

Aquestes CAU van començar a aparèixer als anys 90 i es van utilitzar sobretot a investigació, indústria i simulació avançada. Tot i això, el cost d'instal·lació i manteniment era molt elevat, cosa que va obrir la porta a alternatives més barates: habitacions immersives més petites i sistemes de projecció més assequibles, capaços d'oferir una bona qualitat gràfica sense pressupostos astronòmics.

Un dels grans objectius daquests entorns va ser permetre que una persona pogués guiar-ne una altra dins l'entorn virtual sense perdre la comunicació directa. En teràpia, per exemple, és clau que el professional pugui veure l'expressió del pacient, parlar-ne en tot moment i ajustar el nivell d'estimulació segons la seva reacció.

Aplicacions terapèutiques i educatives: de Snoezelen al TEA

Els entorns immersius han trobat un camp d'aplicació molt potent a l'àmbit clínic i psicoeducatiuespecialment en contextos on es busca estimulació sensorial controlada, relaxació o aprenentatge d'habilitats específiques.

Una de les línies més interessants ha estat la integració d'EVI a habitacions multisensorials de tipus Snoezelen. Aquest terme, originat als anys 60 al nord d'Europa, sorgeix de la combinació de dos verbs danesos: snuffelen (explorar, buscar) i doezelen (relaxar-se). Aquestes sales inclouen llums, sons, textures i elements interactius que permeten oferir experiències sensorials adaptades persones amb necessitats especials.

Les habitacions Snoezelen s'han utilitzat tradicionalment amb nens amb Trastorn de l'Espectre Autista (TEA), persones amb demència, dany cerebral adquirit o altres condicions neurològiques. La literatura científica ha descrit beneficis com la reducció de conductes estereotipades, millores en l'autoregulació emocional i un augment de les interaccions socials positives.

En combinar una sala Snoezelen amb un Entorn Virtual Immersiu, s'aconsegueix un plus important: el professional pot controlar la quantitat i tipus d'estímuls visuals i auditius amb molta precisió. En un entorn real resulta gairebé impossible preveure quants estímuls es presentaran i en quin moment. En canvi, en un entorn immersiu, el terapeuta pot pujar o baixar la intensitat, canviar d'escenari o introduir nous elements de manera immediata.

Un exemple molt il·lustratiu és lús daquests sistemes per ensenyar seguretat viària a nens amb Trastorn Generalitzat del Desenvolupament. En investigacions fetes amb habitacions immersives s'ha observat que els menors són capaços d'aprendre normes i conductes segures (per exemple, com creuar un carrer) dins de l'entorn virtual i, després, transferir aquestes habilitats al món real.

Un altre cas cridaner és el desenvolupament d'un delfinari virtual per al tractament de nens amb TEA, dut a terme a la Universitat de Singapur. Inspirant-se en la teràpia assistida amb animals, es va crear un sistema immersiu en què els menors podien interactuar amb dofins virtuals actuant com els seus entrenadors. L'objectiu principal era augmentar la motivació per participar a les sessions i millorar la comunicació no verbal mitjançant gestos, una cosa crucial en molts nens dins de l'espectre autista.

Centres especialitzats com Red Cenit han apostat per incorporar un Entorn Virtual Immersiu entre les seves instal·lacions, amb projectes específics com T-Room, orientats a treballar aspectes cognitius, socials i emocionals amb l'ajuda d'aquestes tecnologies. La literatura científica dóna suport cada vegada més a aquestes aplicacions, sempre que es dissenyin i s'implementin amb rigor clínic.

Aprenentatge immersiu: aprendre fent dins de l'entorn

Més enllà de la teràpia, els entorns immersius estan revolucionant la forma en què aprenem i ens formem, tant en el sistema educatiu formal com en la formació corporativa i professional. Aquí entra en joc el concepte de aprenentatge immersiu.

L'aprenentatge immersiu és una metodologia que combina tecnologies avançades (VR, AR, MR, simuladors, metaversos) amb principis pedagògics basats en la psicologia de laprenentatge. La seva gran carta és que posa l'estudiant al centre i el convida a “aprendre fent”, és a dir, a practicar habilitats i resoldre problemes en escenaris que imiten situacions reals però sense els riscos associats a la vida quotidiana.

En submergir-se en aquests entorns, l'alumnat viu experiències interactives i emocionalment significatives. No es tracta només de veure un vídeo o llegir un text, sinó de participar en una simulació on cada elecció té conseqüències dins de lentorn. Aquesta implicació emocional i cognitiva és un dels motius pels quals la retenció del coneixement sol ser més gran que amb mètodes tradicionals.

Investigacions recents han analitzat limpacte daquestes tecnologies, per exemple, en estudiants de disciplines STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Els resultats apunten que les tecnologies immersives milloren la comprensió de conceptes complexos, sobretot quan es tracta de fenòmens difícils de visualitzar al món físic (processos microscòpics, estructures tridimensionals, entorns extrems, Etc).

Un altre element clau de l'aprenentatge immersiu és la interactivitat en temps real. L'entorn respon a les accions de l'usuari i ofereix feedback immediat. Aquesta retroalimentació constant afavoreix la autoexploració, l'assaig i error controlat i una participació molt més activa que a una classe magistral convencional.

A més, els entorns immersius permeten simular situacions complexes o d'alt risc sense posar en perill ningú. En medicina, per exemple, es poden recrear intervencions quirúrgiques, emergències o procediments delicats, de manera que el personal sanitari practiqui fins a automatitzar protocols, sense risc per a pacients reals. A la indústria, es poden assajar maniobres amb maquinària pesada o entrenar-se en seguretat laboral abans de tocar l'entorn físic.

La integració amb plataformes de gestió de l'aprenentatge (LMS) fa possible que aquestes experiències es adaptin al nivell i necessitats de cada persona. Es poden crear rutes personalitzades, mesurar el rendiment en temps real, oferir feedback automàtic i treballar tant competències tècniques (maneig d'equips, ús de programari, procediments específics) com habilitats toves (lideratge, negociació, comunicació, gestió del conflicte).

Educació immersiva, metavers i gamificació

Dins de les institucions educatives i empreses, la combinació de entorns immersius, metavers educatiu i gamificació està canviant d‟arrel el concepte d‟aula i de formació contínua. Ja no parlem només de classes online, sinó de espais virtuals on alumnat i professorat “cohabiten” amb els seus avatars.

l'anomenada educació immersiva aprofita VR, AR i entorns gamificats per oferir experiències d'aprenentatge més properes al que viuen les noves generacions al seu lleure digital. Es poden crear laboratoris virtuals, simulacions de contextos històrics, recorreguts per ciutats antigues, entorns industrials o escenaris clínics, tot això en un mateix campus digital.

El metavers educatiu és, en essència, un entorn virtual tridimensional persistent en què es poden organitzar classes temàtiques, tallers, debats, pràctiques i avaluacions. Docents i estudiants interactuen amb els seus avatars, es desplacen per diferents “aules” virtuals, manipulen objectes 3D i col·laboren en temps real, tot i estar físicament distribuïts per tot el món.

Entre els avantatges d'aquests metaversos educatius destaquen la eliminació de barreres despai i temps, la possibilitat de generar escenaris molt realistes difícils de recrear en una aula tradicional i la millora de la interacció social a través d'avatars. Tot plegat fomenta un aprenentatge més col·laboratiu i participatiu, on l'alumnat s'implica activament en tasques i projectes compartits.

La gamificació immersiva afegeix una altra capa a aquesta proposta. Consisteix a incorporar mecàniques de joc (missions, nivells, reptes, recompenses, històries) a entorns educatius immersius, de manera que l'aprenentatge es visqui gairebé com una aventura interactiva. Ben dissenyada, aquesta gamificació augmenta la motivació, el compromís i el grau d'esforç sostingut, alhora que facilita l'avaluació continuada mitjançant èxits, puntuacions o indicadors de progrés.

Per a la trucada generació Z i les cohorts encara més joves, acostumades a videojocs, xarxes socials i continguts altament visuals, aquest tipus d'experiències són especialment naturals. Aprenen millor quan poden explorar, experimentar i participar, en lloc de limitar-se a escoltar i prendre apunts, de manera que leducació immersiva encaixa molt bé amb les seves expectatives i hàbits digitals.

Metodologies docents en programes i màsters de XR

Els programes formatius específics a realitats esteses (XR) -que engloben VR, AR i MR- estan incorporant metodologies didàctiques que encaixen especialment bé amb els entorns immersius. No té sentit ensenyar tecnologies avançades amb mètodes purament teòrics, així que la clau està a aprendre creant i experimentant.

Una de les metodologies estrella és el Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). En el context d'un màster de XR, l'alumnat treballa a projectes reals o molt propers a la realitat de la indústria: desenvolupament d'experiències de VR per a empreses, prototips d'entorns immersius per a formació, simuladors industrials, etc. En aquests projectes s'integren motors gràfics com Unity o Unreal Engine, dispositius de XR, tècniques de modelatge i animació 3D, així com coneixements dinteracció i experiència dusuari.

Amb ABP no s'aprèn cada eina de manera aïllada, sinó que els estudiants deuen combinar les seves habilitats tècniques amb capacitats de gestió de projectes, lideratge i treball en equip. És un enfocament molt alineat amb el món professional, on els projectes XR són multidisciplinaris per naturalesa.

Relacionat amb això, el aprenentatge col·laboratiu és una altra peça clau. En un entorn de realitats immersives hi conflueixen perfils molt diversos: enginyers, programadors, dissenyadors gràfics, artistes 3D, especialistes en pedagogia, psicòlegs, experts en negoci, etc. Formar grups amb estudiants de diferents orígens afavoreix la innovació i reprodueix el tipus de equips multidisciplinaris que es troben a empreses tecnològiques i estudis de desenvolupament.

La aula invertida o aula invertida també és especialment útil en programes tècnics de XR. La teoria (lectures, vídeos, continguts conceptuals) es treballa per compte propi fora de l'aula i el temps presencial o síncron es dedica a resoldre dubtes, programar, depurar errors i avançar en els projectes amb suport del professorat. Això permet aprofitar al màxim el temps de classe, enfocant-lo a la pràctica intensiva i al treball guiat.

Finalment, lús de simulacions immersives com a eina pedagògica fa que els mateixos estudiants de XR experimentin el tipus dentorns que després hauran de dissenyar. Per exemple, es poden moure dins d'una fàbrica virtual per analitzar fluxos de treball, explorar un edifici en realitat virtual per entendre decisions arquitectòniques o col·laborar en un espai virtual on cada membre manipula elements en temps real.

Impacte emocional, riscos i acompanyament a VR i entorns socials immersius

Els entorns immersius no són un simple joc de colors i efectes. En generar una sensació intensa de presència, poden tenir un impacte emocional comparable al de les experiències cara a cara. Això és especialment rellevant quan parlem de menors i adolescents, que usen plataformes com VRChat, Roblox o mons socials similars.

A la realitat virtual, les persones deixen de “manejar un personatge” per literalment ser el personatge. Els seus moviments corporals es traslladen a l'avatar, la veu sona dins l'entorn, la resposta d'altres avatars es percep com una interacció directa. Una cosa tan simple com un gest despectiu, una burla o un comentari ofensiu pot resultar tan feridor com si passés al pati de l'escola.

El problema és que moltes d'aquestes plataformes no disposen de filtres d'edat veritablement efectius. Qualsevol pot crear un avatar, entrar a espais públics i exposar-se a continguts o comportaments inadequats per a la seva edat. Han sortit a la llum casos de periodistes i organitzacions que han comprovat com, fent-se passar per menors, es trobaven amb situacions d'assetjament, conductes sexuals simulades o ordres explícites d'adults en entorns suposadament lúdics.

Per a nens i adolescents, la sensació d'immersió fa que tot es visca de forma molt intensa. No només importa el que veuen, sinó com els fa sentir-se el que passa: por, culpa, vergonya, excitació, ansietat… Per això no n'hi ha prou de controlar quin dispositiu tenen a casa, sinó entendre què fan dins seu, amb qui interactuen i com se senten en sortir de lexperiència.

Resulta fonamental oferir un acompanyament actiu basat en la confiança i el diàleg, més que en la prohibició pura i dura. És recomanable que mares, pares i educadors s'informin sobre les plataformes, vegin vídeos, provin la VR o almenys preguntin i escoltin amb interès genuí què fan els menors en aquests mons virtuals.

Abans del primer ús convé parlar sobre límits i situacions de risc: explicar que hi ha persones desconegudes, que si alguna cosa incomoda es pot sortir de l'entorn, bloquejar, denunciar o parlar amb un adult de referència. Després de cada sessió, és útil preguntar no només “a què has jugat?”, sinó també “com t'has sentit?”, donant espai que expliquin si alguna cosa els ha resultat estranya o desagradable.

També és important reforçar normes bàsiques com no compartir dades personals, no acceptar reptes perillosos o humiliants i recordar que, encara que sembli un joc, darrere de molts avatars hi ha adults amb intencions que no sempre són clares. Crear un clima de confiança en què explicar el que ha passat no es tradueixi automàticament en càstigs o prohibicions facilita que els menors demanin ajuda quan de debò la necessiten.

Els entorns immersius, ben acompanyats, poden ser una oportunitat increïble per aprendre, crear i socialitzar. El repte és equilibrar aquest potencial amb una mirada crítica als riscos, sense caure ni en l'alarmisme ni en la ingenuïtat tecnològica.

L'evolució dels entorns immersius està redefinint com concebem la realitat digital: des de les sales terapèutiques no invasives i les habitacions Snoezelen potenciades amb projecció 3D, fins al metavers educatiu, la formació basada en simulacions i la realitat virtual com a nou espai social. El punt en comú és que ja no ens limitem a mirar pantalles; hi entrem amb el cos, les emocions i la ment, cosa que obre possibilitats enormes, però també exigeix ​​responsabilitat, criteri i acompanyament humà a l'alçada de la tecnologia.